Curtis Mayfield vs Kanye West

Abans de començar la seua carrera en solitari, Curtis Mayfield formava part d'una de les bandes més importants en la història del soul, The Impressions (on també estava Jerry Butler). Èxits de la formació com "Gypsy Woman", "Keep on Pushing" o "People Get Ready" van ser obra d'aquell músic que en 1970 va decidir seguir un camí propi. El primer àlbum que va editar fou Curtis. Per tal de fer-ho va utilitzar el segell discogràfic que havia creat en 1968 amb Eddie Thomas, Curtom Records, i que també va publicar els treballs d'intèrprets com The Impressions, Leroy Hutson o The Staple Singers. En el repertori d'aquell disc es troben joies com "(Don't Worry) If There's a Hell Down Below We're All Going to Go" i aquest "Move on Up"...



Trenta cinc anys després, Kanye West, un dels nous il·luminats del hip hop, va rescatar aquella tonada per tal d'escriure "Touch the Sky", una peça que va incloure en el seu segon àlbum, Late Registration (2005). En la cançó va tenir l'ajuda de Lupe Fiasco... en el vídeo, l'aparició de Pamela Anderson...


Bon cap de setmana...

Buscant en Tony Manero!!!


Avui a La Cava...

A partir de les 19 hores a la 105.7 de la FM, la Ràdio Municipal de Manises. També per internet... en un click.

Aquestes són algunes de les cançons que sonaran esta vesprada a La Cava...

Barbara Acklin: “Love Makes a Woman”



Fontella Bass: “Don’t Mess Up a Good Thing (Feat. Bobby McClure)”



Big Boss Man: “Black Eye (I Believed in Love)”



Jackie Mittoo: “Drum Song”



Miriam Makeba: “Pata Pata”

John Mooney

Guitarrista i cantant de blues, John Mooney va aprendre l'ofici gràcies a un dels grans intèrprets de l'anomenat blues del Delta, Ed “Son” House. Tots dos es van conèixer quan Mooney tenia setze anys i anava tocant pels carrers i locals de mala mort dels Estats Units.

Poc després, Mooney va viatjar cap a Nova Orleans, on va tenir l'oportunitat de tocar amb Earl King, The Meters, Snooks Eaglin i el mestre Professor Longhair, qui va esdevenir la seua segona gran influència. Amarat de l'espirit d'aquella ciutat, Mooney va electrificar el seu so i va editar el seu primer àlbum, Comin' Your Way (1977). Poc després formaria The Bluesiana Band, un grup amb el qual va actuar per mig món i va fer de teloner d'Albert King, Bonnie Raitt i Clarence "Gatemouth" Brown, entre d'altres.


Telephone King fou el tercer disc de John Mooney. Publicat el 1991.


Produït per John Mooney i enregistrat als PCI Studios de Rochester, NY.

Músics: John Mooney (veu i guitarres); Bob Cooper (piano); Brian Williams (baix); Kenneth Blevins (bateria); Nick Langan (harmònica); Mark Wenner (harmònica); Rich Lataille (saxo alt); Greg Piccolo (saxo tenor); Doug James (saxo baríton)

Totes les cançons són de John Mooney; els arranjaments són obra de John Mooney, Bob Cooper i Brian Williams.

Mark Wenner era membre dels Nighthawks.

Rich Lataille, Greg Piccolo i Doug James eren membres dels Roomful of Blues.

Còpia: So vinil; mp3 a 192kbps; click.

Dues mostres:


Rory Gallagher

Guitarrista, cantant i compositor de rock, però amb els peus fermament ancorats al blues, va nàixer el 2 de març de 1948 a la ciutat irlandesa de Ballyshannon. Però Rory Gallagher va créixer a Cork, una localitat en la qual va donar mostres de rebel·lia (va haver d'abandonar la Christian Brothers School després de rebutjar tallar-se els cabells) i on va fer les primeres passes musicals (conta la llegenda que va formar la seua primera banda, Taste, en el Long Valley Bar de la ciutat l'any 1966).

Amb John Wilson (bateria) i Richard McCraken (baix) en la segona formació de Taste, Gallagher va tenir els primers èxits i va acompanyar bandes com Cream i Blind Faith. El trio va deixar dos àlbums d'estudi, Taste (1969) i On the Boards (1970) i gravacions disperses en directe, com Live at the Isle of Wight.

Un àlbum homònim, publicat en 1971, va obrir la carrera en solitari de Rory Gallagher. Quasi sempre tocava en format de trio, amb Gerry McAvoy al baix i Wilgar Campbell a la bateria. Durant la dècada dels setanta va enregistrar deu discos i va oferir incomptables concerts. L'any 1972 fou anomenat “Músic de l'any” per la revista Melody Maker per davant d'Eric Clapton i va rebre un premi com a “Millor guitarrista internacional”. També es diu que David Coverdale tenia al guitarrista irlandès com a segona opció, per darrere de Jeff Beck, per tal de substituir a Ritchie Blackmore en Deep Purple.

Als anys vuitanta no va poder continuar amb aquest ritme a conseqüència dels problemes de salut derivats del consum excessiu d'alcohol, combinat amb les píndoles que prenia per tal de superar la por als avions. Finalment, l'any 1995 es va sotmetre a un trasplantament de ronyó, però va morir setmanes després per una infecció. Músics com Brian May (Queen), Johnny Marr (The Smiths) i Rosendo han mencionat la Fender Stratocaster de Rory Gallagher com un punt de referència.

The Brew

Trio britànic amb sabor a rock clàssic i psicodèlia. Declaren les influències de Jimi Hendrix, Led Zeppelin, Stevie Ray Vaughan o The Who i recorden bandes més “modernes” com Kula Shaker i Wolfmother.

Amb dos discos editats, The Brew (abril de 2006) i The Joker (agost de 2008), el single Fate and Time (abril de 2007), i el DVD Live in Belgium (setembre de 2008), ara publiquen el seu tercer treball, A Million Dead Stars.

The Brew, amb Tim Smith (baix i veu), Jason Barwick (guitarra) i Kurtis Smith (bateria), presentarà aquest àlbum a Vila-Real (dimecres, 3 de març) i a València (dia 4).

top